L’exposició d’aus rapinyaires és sempre una de les grans atraccions a les Fires d’Inca i en el Dijous Bo. Tots volen veure de prop aquestes aus majestuoses, habituals en els documentals sobre naturalesa i protagonistes d’un art mil·lenari: la falconeria.
No hi ha dades concretes sobre l’origen de la falconeria. Alguns textos antics situen el seu origen a la Xina, però el que sí se sap és que va tenir el seu apogeu en l’edat mitjana i que encara es practica amb assiduïtat a Orient, particularment a Mongòlia.
L’Associació de Falconers i Grans Rapinyaires d’Espanya s’ha posat en marxa recentment a Inca, encara que la seva vocació és nacional, com assenyala un dels seus integrants, Manuel Pérez, que explica els objectius de l’Associació: “Bàsicament, fomentar la falconeria, i també ajudar en qualsevol iniciativa del Govern balear sobre aquest tipus de fauna.”
L’Associació exhibeix diverses espècies d’àguiles, com reials, cuabarrades o de Harris, a més d’astors, mussols, òlibes i fins a voltors. El mateix Pérez qualifica la falconeria com una afició “complicada” perquè, assegura, “requereix molta dedicació, i no tothom disposa del temps adequat, però és un hobby molt bonic”.
Sobre els hàbits de caça d’aquestes aus depredadores, explica que amb les àguiles reials “es pot fer fins i tot caça major, tot i que en el seu hàbitat natural està clar que normalment no intentarà capturar una cabra, només ho fa induïda per l’home. En el seu hàbitat buscarà preses més petites que li basten per alimentar-se”.
Pérez explica que les cuabarrades són àguiles adequades per a la caça d’ànecs o coloms, mentre que la de Harris és experta en la captura de conills i llebres.
