Parlem amb en Pedro Quetglas, president de la Sociedad Colombófila Mensajera Inquense, la segona societat esportiva més antiga d’Inca (per darrer del Constància C.F.), nascuda al 1924, i recentment guardonada amb el Premi Dijous Bo a l’Esport.
¿Què suposa el premi per a vosaltres?
Suposa un gran reconeixement a molta gent, que durant molts d’anys ha fet una gran feina. És un honor. A dia d’avui som 10 socis que seguim en actiu, en competició, tot i que segons en quines èpoques hem arribat a la trentena de socis. Entre tots tenim de l’ordre de 1000 coloms, malgrat que hi ha algú que en té 200 i un altre que només en té 50.
¿És molt difícil tenir coloms missatgers?
Depèn de l’espai de què disposis. La construcció d’avui no permet tenir coloms, o sigui que has de tenir o casa unifamiliar o una casa al camp. A més, els cuidats dels coloms de competició son exigents, és comparable a un atleta de qualsevol disciplina. Pensa que els coloms de fons i gran fons han d’arribar a fer fins a 750 kilòmetres sense aturar. Volen per dalt de la mar, és a dir que entenen que s’ha de fer tot d’una, no hi ha possibilitat de descans. Això és molt exigent.
¿Quins tipus de competició hi ha?
Per una banda, el gran fons que t’he dit. Per un altra, altres modalitats més explosives, de 300 kilòmetres, que es fan en quatre hores. Però això és una raça, una forma diferent de colom. L’entrenament és lògicament progressiu. Tot l’any has de preparar la part física. Han de volar cada dia pel voltant de casa. Una vegada a la setmana han de fer un entrenament més seriós, comences amb 15 kilòmetres i augmentes de manera gradual. També has de fer feina en el seu sentit de l’orientació. Després pots entrenar amb el grup. Per la competició, viatgem a Alcoi, a Eivissa, a Albacete, a Valdepeñas i finalment a Castuera i Évora. Per exemple, de Castuera a casa meva la distància és de 740 kilòmetres. Tot es mesura amb xips.
¿I surt a compte, és molt car?
El viatge d’anada es fa amb camió, dins de capses precintades. Han d’anar directament a la Guardia Civil, i ells posen el segell de solta perquè tornin a casa i es mesuri el temps amb un xip. Tot això s’ha de pagar. Però més o manco, si guanyes quatre competicions, més o manco tires endavant. Jo personalment m’encarrego dels meus coloms, de la criança, però hi ha gent que arriba a pagar fins a 20.000 euros per un colom. Això és l’excepció, però. No obstant això, a mi m’agrada criar els meus coloms, i tenir la despesa més petita possible.
¿Se sap com poden orientar-se?
No hi ha una certesa. Per un costat es parla del sol, però tornen a casa quan hi ha núvols. Existeix la teoria dels camps magnètics, també. Fins fa ben poc nosaltres depeníem del Ministeri de Defensa, que tenia dret a requisar els animals a qualsevol moment, aquesta era la seva importància. Abans es feien servir per tasques defensives.
¿I el secret de tants anys d’història?
Nosaltres pensem que es du a la sang, som tots fills d’aficionats, és una tradició. Va començar al 1924, i va passar temps molt difícils. Som pocs aficionats, però amb molta passió. Jo vaig guanyar la meva primera competició amb nou anys, és herència paterna. Entre nosaltres ens recolzem. Per exemple, si una persona que coneixem vol començar a criar, nosaltres li donem coloms per tal que pugui començar a tenir els seus propis colomins. Tothom que comenci ha de tenir clar que és exigent (dues hores diàries), ha de consultar gent amb més experiència i no s’ha de desanimar.
¿Quina recomanació donaria a un nou aficionat?
En primer lloc, t’han d’agradar els animals. Però has de tenir consciència que és una feina exigent, i que els resultats no surten ràpidament. Demanaria assessorament a la gent més experimentada, i simplement gaudiria de l’afició. Has de sabre a més que un 20 % es perd cada any per atacs de falcons, durant la seva cria, de juny a setembre. Si volen contactar amb nosaltres, el millor és per correo electrònic (c.c.inquense@hotmail.es).
